Jordi Favà

És el primer cop que parlo sobre la crisi en el blog. En aquesta entrada no pretenc explicar el perquè estem en crisi i com hem arribat en aquesta situació, crec que se n’està parlant a totes hores i cadascú pot treure’n les seves pròpies conclusions. El que vull escriure és com m’afecta la crisi a mi, per això el títol de “La crisi als 24″.

Primer de tot dir que estic vivint a casa els pares, per tant no tinc hipoteca, i tampoc veig la previsió d’agafar-ne cap pel motiu que tots sabem. És a dir, ara mateix si volgués comprar-me un pis hauria d’anar al banc a demanar una hipoteca. Primer de tot em demanarien la meva solvència (nòmines, declaracions, ivas…). Un cop entregat no en farien prou, i demanarien un avalador. Aquí ve el problema, un avalador amb propietats o amb pasta($)? Perquè clar, fins ara si tenies un bé immoble podies avalar sense masses problemes, però a dia d’avui ja no ho tinc tant clar. A més, en el cas que ho trobessin tot en condicions i em facilitessin els diners, seria com a màxim del 80% del valor del pis. És a dir, tinc 24 anys, en fa 3 que treballo, i si posem per cas que un pis normalet val 250.000€ hauria de posar dels meus estalvis 50.000€… no conec masses persones que en 3 anys hagin estalviat 50.000€ sense que els hi toqui la primitiva o venguin quelcom, per tant estic mirant des del punt de vista d’un currante. I jo em pregunto, qui pot estalviar avui dia? I si estalvies, fins quan no podràs reunir els 50.000€? Fins ara només he parlat d’una persona, però si per exemple et planteges agafar un pis a mitges amb la parella, també està bastant impossible. També hi ha el tema del lloguer, amb els preus actuals, si hi vas és impossible al mateix temps estalviar per comprar alguna cosa en un futur… Actualment, penso que molts de joves tenim només l’opció del lloguer… és el que jo faria ara mateix.

A nivell del dia a dia ho noto amb les fluctuacions que fa el preu de la gasolina, i amb el tallat i cafè de cada dia (que no valen 80 cèntims…). L’augment progressiu dels preus ho vaig notar amb el cistell de la compra durant la meva vida d’estudiant compartint pis. Quan vaig anar a viure a Castelldefels als 18, posavem uns 10€ cada persona del pis, i en fèiem prou per comprar les coses comunes del pis (aigües, sabó, olis, etc.) i a vegades encara ens en sobraven per anar a fer unes partides al billar. Amb el pas del temps, cada cop arribàvem més justos i alguna setmana hi havíem d’afegir més. Als 21, quan varem aterrar per Barcelona, el pot comú directament va augmentar a 15€ per persona i alguna setmana fins hi tot 20€. Ara mateix, quan vaig al súper a comprar 4 coses bàsiques, ja puc estar preparant 20€ com a mínim, tres mil i pico de peles!

Si mirem el tema de la feina es pot dir que els projectes web que entren són diferents. Si fins ara es feien webs de petites o mitjanes empreses que vol tenir presència a Internet i volen una pàgina amb qui som, què fem, productes, contacte, etc. i posicionada a google en el seu sector, ara entren projectes web. És a dir, webs en les quals l’empresa que hi ha al darrere en vol treure un benefici econòmic a través d’ella, a banda de fer nous clients i ser coneguts. Estic parlant de centrals de reserves de cases rurals o hotels, botigues online, etc. La veritat és que motiva més fer aquests tipus de webs ja que impliquen a varies persones expertes i la corba d’aprenentatge augmenta a cada nou projecte.

Fins aquí aquest primer post sobre la crisi als 24. Hi ha molts més temes a tocar, miraré d’anar ampliant.